Sembla que...

Quantes vegades deixem de preguntar perquè creiem saber ja la resposta? Quants cops deixem d’intentar perquè donem per feta la recompensa del nostre esforç? Quants cops et quedes on ets per la por de trobar noves preguntes, amb respostes que descol·loquin el teu equilibri actual? I quantes coses has perdut per concloure per avançat el que et trobaràs al girar la cantonada?

Deixem de costat per un moment els “sembla que…”, “crec que…”, “deu ser que…”, “potser…”. 
El “potser”, aquesta paraula que momentàniament creus que t’ha resolt allò que no sabies com afrontar. El que no saps és que és una resposta que passa factura, com aquella cinta aïllant que poses a la canonada perquè no gotegi més aigua, tot i que saps que tard o d’hora l’hauràs d’arreglar de veritat, i que no ho pots fer sol, que necessites un entès en la matèria. Tot allò que dius o fas per sortir del pas, per anar tirant, per seguir caminant com aquell burro de càrrega que duu el lateral del ulls tapats per no veure més enllà, per tal que el que vegi a l’altra banda no el faci des coordinar els seus moviments, o pitjor, fins i tot desitjar-ho, desitjar allò que mai havia vist o mai havia pogut o volgut veure.

Qui ens ha ensenyat que desitjar és dolent? Qui ens ha inculcat que fer-ho tot apassionadament mai ha sigut beneficiós? Qui és el que ens ha fet creure que quan arrisques molt ho perds tot?. Per què no ens han ensenyat que desitjar et fa sentir viu?. Que fer-ho tot apassionadament, donant allò millor de tu, et fa sentir realitzat. I per què no ens han ensenyat que quan arrisques allò que mai havies arriscat pots obtenir coses que mai havies imaginat?.

I és que aquesta por a arriscar no és cap novetat, des de l’escola. Quan feies intercanvis de cromos i els teus amics et deien “estàs segur? El teu cromo és més bo, en sortiràs perdent si el canvies!”. Aquell cromo podia ser tot lo bo que imaginessis, però tu ja l’havies tingut, ja n’havies tret el profit que volies, ja havies tingut  moments amb ell. I et venia de gust saber com era aquell cromo de foc que segons deien els guanyava a tots. Però després et preguntaves retòricament “I si tenen raó els meus amics?”, “I si el cromo de foc és falsificat?”,”I si no és tant bo com diuen?”. Llavors amb aquestes reflexions autoqÜestionades decidies quedar-te amb el que ja tenies, no sigues cas que la jugada et sortís a la contra.

I així amb el pas del temps el cromo va passar a ser una persona, un lloc, una experiència, un moment, una feina,... i amb aquestes paraules i accions per sortir del pas, que només feien que anar esquivant els riscos, anaves sobrevivint. I qui és el beneit que vol sobreviure quan té la capacitat de viure? Sembla que la gran majoria. Perquè l’estabilitat està millor vista que el risc, perquè guanyar estar millor vist que perdre, i perquè la quantitat per molts, segueix estan considerada millor que la qualitat. El que pocs saben és que si mai no ho fas tot donant el millor de tu i arriscant allò que mai hauries imaginat, mai trobaràs coses sorprenents, que et facin observar-ho tot des d’una nova perspectiva mai descoberta anteriorment. I és que els més pobres són aquells que mai han seguit un desig i que es resignen a sobreviure. 

"Efimeritat"

Efímer com la ràfega de vent que no tens temps ni d’acariciar, com aquell curt glop d’aigua quan s’ha de compartir, com la mirada més fugaç que creues amb algun desconegut al metro cada matí.

Res és per sempre, tot no dura gaire. Perquè la “efímeritat” de las coses és la que les fa excitants. Perquè saber que en qualsevol instant pots perdre, és allò que t’impulsa a arriscar sense límits. Perquè els límits tenen un inici però el final el marques tu davant cada moment.

Ho busques, o no. Ho trobes. Ho palpes i ho perds. El resum més detallat de tot allò que passa per las teves mans, o que això et sembla, però que mai ho ha estat. Esperançant en las excepcions, perquè sense excepció no hi ha norma.

Ho hauràs sobrepassat quan cada instant recordat sigui reduït al res, i passi a formar part de la multitud de la humanitat, o millor dit, de l’Univers. Perquè res és nostre, tant sols és aparença.

La manca de realitat que ens fa ballar constantment en la ficció del nostre “jo” més profund, amagat, innocent. El “jo” que coneixen tres o quatre, per no dir dos. El “jo” que mai he arribat a comprendre, potser ni a conèixer, o ni a saber de la seva existència. I no, no parlo en hipèrbole.

Allò que sembla un núvol d’aire pur, fresc i clar quan et prens la llibertat de pensar, o quan el temps deixa que per un sospir de dia el teu pensament sigui lliure, sigui teu, o això et fa creure.

Allò que et canvia per dins i que surt a la part més superficial del teu “jo” encara que mai li hagis donat el consentiment per fer-ho, com l’heli que s’escapa d’aquell globus que vola més enllà del inimaginable. Aquell límit que tot just ha fet que començar i ja s’esfuma. Allò que sembla l’oxigen necessari i oportú quan respires sota l’aigua. Doncs mira-ho bé, pot ser aparença. Perquè parlem d’”efimeritat”.