Efímer
com la ràfega de vent que no tens temps ni d’acariciar, com aquell curt glop
d’aigua quan s’ha de compartir, com la mirada més fugaç que creues amb algun
desconegut al metro cada matí.
Res
és per sempre, tot no dura gaire. Perquè la “efímeritat” de las coses és la que
les fa excitants. Perquè saber que en qualsevol instant pots perdre, és allò
que t’impulsa a arriscar sense límits. Perquè els límits tenen un inici però el
final el marques tu davant cada moment.
Ho
busques, o no. Ho trobes. Ho palpes i ho perds. El resum més detallat de tot
allò que passa per las teves mans, o que això et sembla, però que mai ho ha
estat. Esperançant en las excepcions, perquè sense excepció no hi ha norma.
Ho
hauràs sobrepassat quan cada instant recordat sigui reduït al res, i passi a
formar part de la multitud de la humanitat, o millor dit, de l’Univers. Perquè
res és nostre, tant sols és aparença.
La
manca de realitat que ens fa ballar constantment en la ficció del nostre “jo”
més profund, amagat, innocent. El “jo” que coneixen tres o quatre, per no dir
dos. El “jo” que mai he arribat a comprendre, potser ni a conèixer, o ni a
saber de la seva existència. I no, no parlo en hipèrbole.
Allò
que sembla un núvol d’aire pur, fresc i clar quan et prens la llibertat de
pensar, o quan el temps deixa que per un sospir de dia el teu pensament sigui
lliure, sigui teu, o això et fa creure.
