Ella.

La que mai havia necessitat, ans al contrari. La que sempre s'excusava devant de preguntes incòmodes amb un "no tinc temps". La que sempre caminava sola, tant bé. Amb alguna necessitat no coberta però no li donava importància. La que mai ha tocat amb un sol peu a terra. La que sempre ha somiat amb amors de Romeu i Julieta, amb un amor no correspòs i ple de patiment. Perquè creia que l'amor era això. La que mai ha volgut un mà perquè creia que sola tot tenia més mèrit.

Ella, la solitaria, l'amant del res que s'omple amb un sospir.

Ha après que amor no és sinònim de dolor. Ha après que pots compartir tant que no et quedi res per a tu. Ha après que la confiança pot amb tot, que fins i tot pot curar. Ella ha après a cuidar. A dir un "t'estimo". Ha après a no fer-se càrrec d'ella i prou. Ha après a cedir a favor de l'altre. A sacrificar encara que ella surti perdent. A tenir paciència després d'un dia costós. A treure força per donar-li a l'altre. Ella ha après a estimar d'una manera que mai havia experimentat encara.


Ell i els seus clotets sota els seus ulls blaus.