I de fet ella no podia pensar en res més des d'aquell dijous al vespre, en aquella habitació d'hospital on sorprenentment s'hi respirava alegria i tranquil·litat. No podia deixar de pensar en aquella mirada que escopia versos d'emoció, d'una antítesis de sentiments amb la que si et quedaves indiferent era que estaves mort. Mort de vida. Mort d'amor.
No havia vist mai res d'igual, mentida, ho havia vist algun cop però mai a aquell nivell. No es podria haver imaginat res semblant abans. Només podies esclatar a plors davant d'aquesta imatge on la definició més tendre existent no seria capaç de definir-la.
I és que no es podia treure aquells ulls del cap, i tampoc és que volgués fer-ho. Però no podia viure tant fràgil, aquella imatge la trencava en el bon sentit, i fins i tot l'envejava. Creu que mai havia pogut presenciar tal lliçó d'amor. Torna a plorar, torna a desfer-se.
Ni una sola paraula, ni una sola carícia. Sols aquella mirada marró profunda, gastada i enamorada. Mai s'hauria pensat que "gastat" i "enamorat" poguessin anar mai dins la mateixa frase i malgrat tot cobrar sentit.
S'acompanyava del somriure més plàcid que pots imaginar, si, just d'aquest. Només calia això. Un suspir, un petó, un so, un gest, qualsevol cosa podria haver trencat aquell moment, i res el podia millorar. Silenci. La por, l'amor i la pau estan regnant alhora aquí dins. I jo només sóc capaç de plorar.
[Es podria dir que els estimo com m'estimo la vida, i jo amb la vida no hi jugo]
Brutal.
{_nna} * (molt d'amor) *
No hay comentarios:
Publicar un comentario