Entre les seves pigues i jo.

Ella sabia de memòria totes les seves pigues, sabia la coloració de cada una d’elles, fins i tot avui li havia descobert una taca marró cafè en aquell límit on ella adorava perdre’s. Li encantava veure’l dormir, aprofitava a gastar-li la pell a mirades tant com podia mentre descansava plàcidament, al despertar li entraven totes les vergonyes i no es deixava escoltar cap plec de la seva pell. Sort que quan dormia perdia la noció del temps i de l’espai, i així ella podia gaudir d’aquest moment sense ser descoberta.

El veia aquí dormint, amb aquell aspecte de home fort i valent, amagant el nen petit innocent ple de somnis senzills. “Acurrucat” sobre el seu pit, donaria el que fos per a ell, tan de bo el pogués protegir de tots els dimonis, que ningú ni res envermellís aquests ulls del color del cel que et feien perdre en la seva immensitat de transparència.

Ell era amor, ell era tant pur, tant senzill, tant neutre, que tenia por de fer-li mal, molta. No volia embrutar cap trosset d’aquesta ànima tant transparent que cada dia m’enamora més.

Ell era el món, ell tenia el meu món.

Ell no és un gran aventurer, a ell no li interessa la política ni les aparences, tampoc li agrada pensar més del compte, ni dir més de quatre paraules en una frase ideal. Jo, una bomba de rellotgeria sempre a mil idees per segon, i amb tantes ganes de complir somnis.

Ell era el meu oposat, però el necessitava al meu costat per apaivagar totes les meves pors amb la seva mirada càlida i complexament senzilla.

Ell és l’amor més pur que mai hagi pogut conèixer, jo mai he vist un amor tant humil com ell, jo mai he viscut res que s’assemblés tant a un amor de guarderia en plena joventut, tant dolç com el nostre.

I així, poc a poc ella va anar descobrint l’amor.

*nna.