I ella només
reclamava els dos minuts que durava aquell semàfor en vermell en plena calor de
juliol. Aquella llum vermella que ansiós buscaves per robar-me dos segons més
de companyia. La incertesa perduda en mig de la seguretat de viure el moment.
Ella volia menjar-se el món aquell estiu, volia anhelar moments, descobrir
emocions i col·leccionar vivències. I entre tot el seu caos aparentment ordenat,
entre les pells brunes del sol i els somriures relaxats per vacances, allà la
va trobar, tímidament expectant. Feia temps que no es sentia tant nua davant
una situació, no ho comprenia. I només li van caldre menys de 24h per
descobrir-ho.
Els protagonistes de
l’estiu de tantes ànimes. El centre de les mirades. La sorprenent historia
caiguda del cel.
Com podia existir
tal antítesi en dos mesos? La feia tremolar de por, de ganes, d’autoprotecció.
Plorava, reia, cridava, esclatava a rialles, així era ella, perfectament
inestable i bojament racional. S’havia enamorat d’aquells ulls blaus cel i
aquella pell bronzejada a trossos, l’havia captivat amb la seva forma de
tractar-la. Se sentia com mai abans. El començava a estimar. Senzillament
sensible, complexament natural. La naturalitat que ella sobreposava a qualsevol
tret de personalitat.
Dóna’m un semàfor vermell,
necessito dos minuts amb tu.
|nna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario