La vida pel passadís

Que la Júlia mai vol venir al gimnàs, i que la Montse sempre vol fer menys series de les que toquen. Que la Maria té enveja de la seva companya d’habitació Gertrudis, perquè a ella li posen TENS, i simula mal de cama. Que la Berta recolza al seu marit Juan a aguantar el tronc recte després del ictus, i el premïa amb deu petons cada vegada que fa bé la propio. Que el Luciano no pot evitar cridar-li a la seva dona, però que l’estima amb bojeria. I el Miquel sempre va acompanyat d’un chupachup perquè és l’única cosa que pot menjar fora del botó gàstric, i apreciar el gust de la vida. Que el Josep cada dia s’adorm al gimnàs perquè és l’últim que fa paral·leles però mai es queixa. I que el Florencio sempre et rep amb un somriure. Que el Juan està sord com una tàpia i que és inevitable no petar-te de riure amb ell. Que el Manuel no para de xiular-li a la vida i que va cantant rere fons. Que el Francisco li falta una cama i està mig cec però és el rei de la festa. I que la Isabel li fot salsa a la vida. Que el Pere va decidir que el deixessin en pau, i que això també és respectable. I que el Clemencio té un humor admirable cada dia. Que el Fernando cada dia camina 2 kilometres per dins l’hospital. Que el Diego té un “chalet” a Roda de Barà i que sóc la primera convidada. I que l’Antonio té un fill treballant a Menorca i que és pare de família.

Cada pas de més que fan ells a les paral·leles, és un pas més que faig jo de vida.