Que arrope sin achuchar.

Hoy ella necesitaba que le cayera un buen chorro de agua encima. 

Y no lo necesitaba bien frío para despertarse de nada, como tanto le había hecho falta otras veces, no. Hoy lo necesitaba caliente, tan caliente que hubiera un limbo muy fino entre el gusto y el quemazón. Hoy necesitaba un agua transparente tan caliente que la arropara, que su humo difuminara sus miedos, una bañera caliente que la mimara un poco, que la hiciese sentir cómoda y renovada, que le sacase ese frío que llevaba dentro de golpe, y que le devolviese su calor.

Su comodidad se albergaba sola, y no era nada malo aparentemente. Lo escalofriante era cuando su comodidad se hallaba solo con su propio calor, cuando se había acostumbrado a que nadie la bañase en agua cálida. Sola e independiente como siempre, pero no querría acostumbrarse a ello. Al final siempre le daba la espalda. 

A ella le encantaba el agua hirviendo. O muy fría, tanto que helase. 

La cuestión era que fría o caliente, tenía que dejarla sin aliento.

Un mes per LM

I si una cosa havia aprés en aquest mes en el gimnàs de lesionats medul·lars, era que cap pacient sortia de la seva sessió de rehabilitació diària sense haver rigut mínim una vegada. Allà els ànims eren els que impulsaven la vida, els que t’agafaven amb pinces per no deixar-te morir l’esperança de seguir lluitant. Que el que els hi havia passat era una putada, i de les gordes, però que si abandonaven estaven perduts. 

Que l’Albert apareixia cada matí amb la seva cadira i la bata d’aïllats sota la qual es distingien unes samarretes que ell era l’únic que no les podia veure per culpa del “collarín”. Que el que li va passar a la Jana era una injustícia enorme i un conjunt de casualitats devastadores però que allà estava cada dia sense donar-se per vençuda amb els seus ulls esperançadors. Que la Roser era una dona “de armas tomar” i que volia superar-se tan si com no amb l’esperança de tornar a casa per Nadal. Que l’Alberto era un espectacle de cap a peus i que la festa estava assegurada si hi era ell caminant per les paral·leles. Que el Rubén ja feia anys que es coneixia els seus límits però que sempre volia superar-los. Que el Manuel allà estava, però que hi estava més quan hi havia croissants de pel mig. Que l’Òscar sempre feia passadissos amb el mòbil enganxat a l’orella. I que el cabell de la Marta era tan infinit com la seva empenta.

És tan irònic. On les situacions són més difícils de digerir, les ganes de menjar-se el món són les que manen el dia a dia. I que així les alegries es multipliquen igual que es divideixen les tristeses.