Un mes per LM

I si una cosa havia aprés en aquest mes en el gimnàs de lesionats medul·lars, era que cap pacient sortia de la seva sessió de rehabilitació diària sense haver rigut mínim una vegada. Allà els ànims eren els que impulsaven la vida, els que t’agafaven amb pinces per no deixar-te morir l’esperança de seguir lluitant. Que el que els hi havia passat era una putada, i de les gordes, però que si abandonaven estaven perduts. 

Que l’Albert apareixia cada matí amb la seva cadira i la bata d’aïllats sota la qual es distingien unes samarretes que ell era l’únic que no les podia veure per culpa del “collarín”. Que el que li va passar a la Jana era una injustícia enorme i un conjunt de casualitats devastadores però que allà estava cada dia sense donar-se per vençuda amb els seus ulls esperançadors. Que la Roser era una dona “de armas tomar” i que volia superar-se tan si com no amb l’esperança de tornar a casa per Nadal. Que l’Alberto era un espectacle de cap a peus i que la festa estava assegurada si hi era ell caminant per les paral·leles. Que el Rubén ja feia anys que es coneixia els seus límits però que sempre volia superar-los. Que el Manuel allà estava, però que hi estava més quan hi havia croissants de pel mig. Que l’Òscar sempre feia passadissos amb el mòbil enganxat a l’orella. I que el cabell de la Marta era tan infinit com la seva empenta.

És tan irònic. On les situacions són més difícils de digerir, les ganes de menjar-se el món són les que manen el dia a dia. I que així les alegries es multipliquen igual que es divideixen les tristeses.