El convencionalisme i tota aquesta "basura"

Suposo que el convencionalisme d’aquest món cada vegada em tortura i m’embrut més per dins. M’impulsa a seguir una vida alternativa, en la que ni tant sols jo sigui qui mana. Una vida ple d’emocions, de somnis a complir, i experiències per aprendre. Una vida guiada per un assaig i error continu, on a curt termini només hi veus fracàs, però que vist amb la perspectiva del temps, l’únic mestre d’aquesta vida, es l’èxit assegurat. El creixement personal més valuós que mai ningú hagi pogut transmetre’t, tant sols tu.

Sento crits que m’acusen “somiadora” alguns em diuen, “hippie” els altres afirmen, “innocència infantil” alguns diuen així descriure’m. No em molesta, tant sols somric. Jo sé el que vull per a mi i jo sé en quin món vull viure, quin entorn vull crear.  La mera perfecció dins la imperfecció més extrema que mai hagis pogut conèixer.

Dic voler un camí alternatiu. Presumeixo de voler canviar las bifurcacions del riu que tothom segueix.  Anomeno las paraules innovar i renovar. Però no soc més que una covarda, que es resigna a seguir formant part d’aquest convencionalisme extrem, que amb tota la maldat del món ens fa seguir el camí establert i ens anul·la el pensament creatiu, per por de ser conscients de la societat en la que vivim, per por de voler canviar camins establerts des de sempre, i pel que sembla, per sempre.

M’indigna tenir mil idees i projectes per començar, m’indigna creure en el canvi, m’indigna pensar en millorar el futur. I només pensar-ho, a vegades ni compartir-ho. Hi ha qui em taxarien d’un segon John Lennon, al qui no arribaria mai ni a la sola de las sabates. Callo i m’assec, intento reflexionar amb coses més capitalistes, més materialistes i deixar-me de reflexions metafísiques a las qui no aconsegueixo trobar-hi solució.  Una manera de fugir, una manera de tornar al món terrenal, on la vena que duem als ulls ho pinta tot de rosa. Aquell rosa tant fals, aquell rosa tant brut, aquell rosa que em tant fàstic em fa, aquell rosa pel qui alguns matarien, aquests alguns els quals jo nomes els vull ben lluny, tant lluny que ni sàpiga que existeixen.

No m’atorgueu mai poder sinó voleu que res trontolli. No me’l atorgueu si odieu el canvi. No me’l atorgueu sinó voleu que la gent prengui consciencia de la merda en la que neda des de que s’aixeca fins que s’envà a dormir. Que fins hi tot en els somnis més purs, la brossa de la societat hi entra per no deixar espai a cap alternativa renovadora.

Miro al voltant, veig una barreja de colors desordenada. Els qui tenen el poder per ordenar una mínima part no ho fan, i els que no el tenim ens resignem mirant com actuen removent tota la paleta de colors, que cada cop va agafant més to de color de merda.

Crec en el canvi, tant sols necessito una petita llum de confiança que ara per ara no he trobat.