Entre les seves pigues i jo.

Ella sabia de memòria totes les seves pigues, sabia la coloració de cada una d’elles, fins i tot avui li havia descobert una taca marró cafè en aquell límit on ella adorava perdre’s. Li encantava veure’l dormir, aprofitava a gastar-li la pell a mirades tant com podia mentre descansava plàcidament, al despertar li entraven totes les vergonyes i no es deixava escoltar cap plec de la seva pell. Sort que quan dormia perdia la noció del temps i de l’espai, i així ella podia gaudir d’aquest moment sense ser descoberta.

El veia aquí dormint, amb aquell aspecte de home fort i valent, amagant el nen petit innocent ple de somnis senzills. “Acurrucat” sobre el seu pit, donaria el que fos per a ell, tan de bo el pogués protegir de tots els dimonis, que ningú ni res envermellís aquests ulls del color del cel que et feien perdre en la seva immensitat de transparència.

Ell era amor, ell era tant pur, tant senzill, tant neutre, que tenia por de fer-li mal, molta. No volia embrutar cap trosset d’aquesta ànima tant transparent que cada dia m’enamora més.

Ell era el món, ell tenia el meu món.

Ell no és un gran aventurer, a ell no li interessa la política ni les aparences, tampoc li agrada pensar més del compte, ni dir més de quatre paraules en una frase ideal. Jo, una bomba de rellotgeria sempre a mil idees per segon, i amb tantes ganes de complir somnis.

Ell era el meu oposat, però el necessitava al meu costat per apaivagar totes les meves pors amb la seva mirada càlida i complexament senzilla.

Ell és l’amor més pur que mai hagi pogut conèixer, jo mai he vist un amor tant humil com ell, jo mai he viscut res que s’assemblés tant a un amor de guarderia en plena joventut, tant dolç com el nostre.

I així, poc a poc ella va anar descobrint l’amor.

*nna.

La pedra més dolça.

Et miro. Tu tant dura i tant dolça. Tu que tot ho has pogut, que no has deixat res sense explorar. Que sense res ho has fet tot. 

Et miro i veig una gladiadora del segle XXI, veig il·lusió en cada una de totes les coses que fas, per petita que sigui, allà on t'apropes es banya de llum. Amb les teves ganes de viure i amb les teves ganes viscudes.

Avui et vull felicitar en secret, en el secret més nostre, en mig de totes les paraules perdudes en el temps, perdudes en aquella cuina que va callar tantes confessions que ara s'ha quedat buida, o qui sap qui l'haurà ocupat, però no l'ompliran mai del mateix.

Veig record en els teus ulls, i em sap greu. Em banya la tristesa, o potser m'envolta un sentiment que no sé catalogar, però positiu. Orgullosa de tu, orgullosa per tu, per les teves vivències, pels teus records, per la teva valentia, i per la teva fortuna plena de vida.

I et felicito però no em vull oblidar les gràcies. Tan propera en el cor i tant perdurada en el temps. Com la petita que robava el teu perfum, avui et vull robar el temps. Perquè tota etapa és bona si es juga bé.

Amb 20 anys menys ja t'estimava, i la vida amb tu suma. La vida, o potser la lluna. Mai sabrem de qui parlem.

Avui per tu i demà per mi, entre tu i jo sempre s'ha jugat així.

*nna.

Sin pasarte al pasado.

A mí que nadie me ha enseñado a amar. O a dejar de hacerlo. Yo que no tengo ni idea de en qué momento me empecé a dar cuenta que la vida iba en serio, o quizás ni me he dado cuenta aún. Yo que siempre hago sin darme explicaciones, las que ahora busco, las que ahora me incomodan, me malinterpretan, me matan.

A mí que siempre me han dicho que haga lo mejor o que ni lo empiece, que siempre habrá alguien mucho mejor que yo esperando mi decadencia para aprovecharse. A mí que siempre me han marcado en tinta negra que el esfuerzo es la clave del éxito, que sin él no caminaras ni dos metros, que sin él no caminas, te arrollan.

A mí ninguna mente humana me ha dicho qué hacer si llega alguien que sepa amar más que yo, distinto. Esfuerzo y amor en caminos paralelos no dan ningún concepto claro.

Yo que no sé asimilar el pasado del que no haya formado parte, ni el futuro del que quizás tampoco pinte nada mi presencia, más bien un estorbo. ¿Cuándo no pintas nada donde queda el esfuerzo? Muere contigo, vive sin ti.

Que la vida cambia, que viva el presente, que ahora o nunca. Todas esas frases las sé yo como nadie, pero solo las sé, solo las sé leer, ni siquiera las sé vivir. ¿Un pasado sin mí? Mejor ni me lo cuentes, no me acostumbro. Lo siento. O tampoco tanto.

La curiosidad mata al gato. El gato saca las uñas, se enfada, me marca de heridas, pican, me enojan. Otro día me callo. Pásame el desinfectante de mí. Que quiero volver a despertarme hoy.

(Buenos días, las nubes no solo han cubierto el cielo, me han tapado a mí también)

·nna