La pedra més dolça.

Et miro. Tu tant dura i tant dolça. Tu que tot ho has pogut, que no has deixat res sense explorar. Que sense res ho has fet tot. 

Et miro i veig una gladiadora del segle XXI, veig il·lusió en cada una de totes les coses que fas, per petita que sigui, allà on t'apropes es banya de llum. Amb les teves ganes de viure i amb les teves ganes viscudes.

Avui et vull felicitar en secret, en el secret més nostre, en mig de totes les paraules perdudes en el temps, perdudes en aquella cuina que va callar tantes confessions que ara s'ha quedat buida, o qui sap qui l'haurà ocupat, però no l'ompliran mai del mateix.

Veig record en els teus ulls, i em sap greu. Em banya la tristesa, o potser m'envolta un sentiment que no sé catalogar, però positiu. Orgullosa de tu, orgullosa per tu, per les teves vivències, pels teus records, per la teva valentia, i per la teva fortuna plena de vida.

I et felicito però no em vull oblidar les gràcies. Tan propera en el cor i tant perdurada en el temps. Com la petita que robava el teu perfum, avui et vull robar el temps. Perquè tota etapa és bona si es juga bé.

Amb 20 anys menys ja t'estimava, i la vida amb tu suma. La vida, o potser la lluna. Mai sabrem de qui parlem.

Avui per tu i demà per mi, entre tu i jo sempre s'ha jugat així.

*nna.