Quiero vivir

Quiero algo, no sé de qué se trata, pero lo quiero. Quiero huir y regresar habiéndolo logrado. No sé des de donde partir ni hacía donde ir, solo sé que solo me necesito a mi como única compañera de viaje. Quizás esté cerca la respuesta, pero no me lo parece, creo que se trata de uno de esos viajes largos que es mejor no prever su fecha de regreso.

No quiero perder lo logrado pero tampoco quedarme solo con ello. Sabemos que hay riesgo de perder la maleta, al partir siempre pueden perderse cosas, recuerdos, personas, lugares. No sé si allí necesitaré una maleta ligera o una pesada, llena de invierno. Me pesa, quizás podría pesar menos, debo aprender a vaciarla de vez en cuando y rellenarla de pesos llevaderos que no me importe cargar.

Supongo que huir sin destino es de cobardes, o quizás de aventureros, no lo sé, depende de la época en que me pille.

Quiero lo que tengo, quiero lo que me espera, pero no quiero lo que pasó. Lo quiero todo, pero prefiero prescindir del pasado. No es que no quiera cargarlo, porque por respeto se lo debo, pero no quiero regresarlo.

Querría vivir sin aliento cada uno de mis días pero de ser así me quedaría sin el aliento que tanto necesito. Supongo que no puede abarcarse todo, algún día espero comprenderlo, quizás cuando sea adulta, o anciana, o nunca.

Aunque lo he estado pensando y quizás no necesite un largo viaje, pero sí un destino cautivador y unas sendas ni demasiado duras ni demasiado blandas, lo justo para que se marque mi huella al pasar.

Quizás el viaje esté en la acera de enfrente, quizás al otro lado del charco. Sea como sea, será emocionante su búsqueda.

Haz las maletas, vamos a buscarlo.

Hablando de él

Y lo volvió a hacer unas diez veces más mientras conducía de vuelta a casa, volvió a acariciarse el brazo y a capturar su olor, lo había abrazado mientas se despedían en el portal, y su olor se había quedado intacto en su piel, grabado, dibujado.

Aún no sabía en que momento había pasado de gustarle a imaginarse la vida junto a él, una transición que ocupaba un abismo, ahora reducido a zero. 

Que haría ella sin él? muchas veces se lo planteaba, le gustaba ponerse a prueba.

Saldría más de fiesta, viajaría más, tendría más conocidos, más conversaciones de whatsapp, más chismorreos que contar.

Sin embargo ella prefería tener menos dinero para viajar y gastarselo en su regalo de cumpleaños, tampoco quería amigos de esos que van vuelven y quizás se queden, no quería estar tan acompañada en una fiesta que al volver a casa se sientiera más sola que nunca.

Él la había escogido, ella se había dejado escojer,  y si el tiempo marchara para atrás des del instante en que ella lo hubiera visto lo habría elegido a él, sin duda, mi ángel de cotón azul cielo.

Ella tenía guardado hasta el ticket de su primera película juntos, sus cartas de aquel verano, fotos y más fotos. No quería olvidar nada de él, de su amor, como si plasmado en papel el recuerdo tubiera que tener más valor.

Ella se quedaba con las miradas fugaces que no habían podido ser capturadas, con los besos robados a traición, con los te quiero precipitados, con los detalles sorprendentes, ella se quedaba con todo eso, peró solo si venía de él.

Era sencillo, la inmensa complejidad de ella se favorecía de su natural sencillez.

Lo quería y eso era todo, sin explicaciones, sin razones ni argumentos. El amor no entiende de razones y yo nunca he sido de tener la razón.

[nna.

Dóna'm un semafor vermell i crearé un instant.

I ella només reclamava els dos minuts que durava aquell semàfor en vermell en plena calor de juliol. Aquella llum vermella que ansiós buscaves per robar-me dos segons més de companyia. La incertesa perduda en mig de la seguretat de viure el moment. Ella volia menjar-se el món aquell estiu, volia anhelar moments, descobrir emocions i col·leccionar vivències. I entre tot el seu caos aparentment ordenat, entre les pells brunes del sol i els somriures relaxats per vacances, allà la va trobar, tímidament expectant. Feia temps que no es sentia tant nua davant una situació, no ho comprenia. I només li van caldre menys de 24h per descobrir-ho.

Els protagonistes de l’estiu de tantes ànimes. El centre de les mirades. La sorprenent historia caiguda del cel.

Com podia existir tal antítesi en dos mesos? La feia tremolar de por, de ganes, d’autoprotecció. Plorava, reia, cridava, esclatava a rialles, així era ella, perfectament inestable i bojament racional. S’havia enamorat d’aquells ulls blaus cel i aquella pell bronzejada a trossos, l’havia captivat amb la seva forma de tractar-la. Se sentia com mai abans. El començava a estimar. Senzillament sensible, complexament natural. La naturalitat que ella sobreposava a qualsevol tret de personalitat.

Dóna’m un semàfor vermell, necessito dos minuts amb tu.

|nna.

Si per ella fós...

Si fós per ella, li gastaria la pell a petons, i en moments donats també a mossegades. Si per ella fós, estaria sempre enganxada a la seva olor, addicte a ella, sense discriminar-hi cap zona. Amb molt de compte de no gastar-la, amb molta cura de cuidar-la, d'apreciar-la com si fós la primera vegada que s'enfronta a ella. Tenua i cauta. Dura i tova alhora. Si per ella fós plasmaria el seu somriure com si d'una foto antiga es tractés. Per veure'l només despertar. I els seus llavis, que tant inflats es desperten cada matí, i que tant irresistibles són de vegades. Si d'ella depengués, els seus ulls serien el mirall on ella s'hi mira cada matí només despertar, on amb cara adormida afronta el dia que està per començar. S'arroparia en els seus braços, forts però delicats. I cada nit aclucaria els ulls sobre el seu pit, en el que tranquil·lament s'escolta el caminar del seu cor. Si per ella fós cada dia voldria perder's en les arrugues de sota els seus ulls al riure, les que ell assegura que són de bellesa. Voldria acariciar les seves galtes rosades, i dir-li a cau d'orella que si per ella fós l'estimaria per sempre.

Si tot fós com ella és ara, que fàcil seria el ser.

[nna.

Lliçó d'amor sense paraules (supereu el més merevellós tresor)

I de fet ella no podia pensar en res més des d'aquell dijous al vespre, en aquella habitació d'hospital on sorprenentment s'hi respirava alegria i tranquil·litat. No podia deixar de pensar en aquella mirada que escopia versos d'emoció, d'una antítesis de sentiments amb la que si et quedaves indiferent era que estaves mort. Mort de vida. Mort d'amor.

No havia vist mai res d'igual, mentida, ho havia vist algun cop però mai a aquell nivell. No es podria haver imaginat res semblant abans. Només podies esclatar a plors davant d'aquesta imatge on la definició més tendre existent no seria capaç de definir-la. 

I és que no es podia treure aquells ulls del cap, i tampoc és que volgués fer-ho. Però no podia viure tant fràgil, aquella imatge la trencava en el bon sentit, i fins i tot l'envejava. Creu que mai havia pogut presenciar tal lliçó d'amor. Torna a plorar, torna a desfer-se.

Ni una sola paraula, ni una sola carícia. Sols aquella mirada marró profunda, gastada i enamorada. Mai s'hauria pensat que "gastat" i "enamorat" poguessin anar mai dins la mateixa frase i malgrat tot cobrar sentit.

S'acompanyava del somriure més plàcid que pots imaginar, si, just d'aquest. Només calia això. Un suspir, un petó, un so, un gest, qualsevol cosa podria haver trencat aquell moment, i res el podia millorar. Silenci. La por, l'amor i la pau estan regnant alhora aquí dins. I jo només sóc capaç de plorar.

[Es podria dir que els estimo com m'estimo la vida, i jo amb la vida no hi jugo]

Brutal.

{_nna}   *   (molt d'amor)   *

Entre les seves pigues i jo.

Ella sabia de memòria totes les seves pigues, sabia la coloració de cada una d’elles, fins i tot avui li havia descobert una taca marró cafè en aquell límit on ella adorava perdre’s. Li encantava veure’l dormir, aprofitava a gastar-li la pell a mirades tant com podia mentre descansava plàcidament, al despertar li entraven totes les vergonyes i no es deixava escoltar cap plec de la seva pell. Sort que quan dormia perdia la noció del temps i de l’espai, i així ella podia gaudir d’aquest moment sense ser descoberta.

El veia aquí dormint, amb aquell aspecte de home fort i valent, amagant el nen petit innocent ple de somnis senzills. “Acurrucat” sobre el seu pit, donaria el que fos per a ell, tan de bo el pogués protegir de tots els dimonis, que ningú ni res envermellís aquests ulls del color del cel que et feien perdre en la seva immensitat de transparència.

Ell era amor, ell era tant pur, tant senzill, tant neutre, que tenia por de fer-li mal, molta. No volia embrutar cap trosset d’aquesta ànima tant transparent que cada dia m’enamora més.

Ell era el món, ell tenia el meu món.

Ell no és un gran aventurer, a ell no li interessa la política ni les aparences, tampoc li agrada pensar més del compte, ni dir més de quatre paraules en una frase ideal. Jo, una bomba de rellotgeria sempre a mil idees per segon, i amb tantes ganes de complir somnis.

Ell era el meu oposat, però el necessitava al meu costat per apaivagar totes les meves pors amb la seva mirada càlida i complexament senzilla.

Ell és l’amor més pur que mai hagi pogut conèixer, jo mai he vist un amor tant humil com ell, jo mai he viscut res que s’assemblés tant a un amor de guarderia en plena joventut, tant dolç com el nostre.

I així, poc a poc ella va anar descobrint l’amor.

*nna.